Jo vinc d’un
silenci antic i molt llarg, fins que s’em va obrir una porta….el Dr. Goicolea
em proposa anar al centre de dia, i aixó va ser com si tornés a neixer. D’estar
anys sol amb la meva enfermetat, vaig passar al centre on vaig trobar-me amb
molta gent. Aixó va ser casi merejador, sol i ara amb molts companys.
Com veig el
centre de dia...la
professionalitat dels monitors, em sembla més que excellent, els hi he agafat
carinyo passant el temps. La forma d’actuar, fent sempre un somriure i fent-nos
sentir a tots com un tot, com si fos “galàctic”.
Les activitats
que faig sempre, encara que de tant en tant, canvien , son sempre les més
encertades.Vaig millorant de mica en mica el meu intel·lecte, i amb aixó
milloren els recursos fonamentals de la meva enfermetat.
La qüestió la he
anat millorant molt amb el psicòleg Jesús, em feia veure el que tenía que
millorar o deixar de fer altres coses. La Mercé, la psiquiatra, semblava que al
principi no anava mai bé, però em acabat bastant bé. La cordinadora Teresa
sempre atenta vigil·lant que no et desvïs, i donan-te consells tant del centre,
com del carrer, a vagades he sentit com sino anés bé la cosa, però amb poc
temps el meu cap feia una giravolta i la solució que em donava era la més
acertada i aceptada.
Ramón
